Estimada ciutat meva, rica i sabia que n'ets,
m'apiado de tu al trobar-te ferida.
L'horror, el pànic i la tristor t'han disfressat
i no reconec per la televisió els carrers plens de gent que tu il·lumines cada
dia.
Estimada ciutat meva, m'has vist créixer i
enamorar-me, m'has vist enfonsar-me; però jo mai t'he vist angoixar-te.
Aixecat mica en mica i adonat que el poble
t'estima i que tothom et curarà el mal patit. No arronsis els braços, no hi ha
res perdut. Tu que ens has donat cultura, llibertat, diversitat i amor, mai et
donarem de costat.
Estimada ciutat meva, reina de allà on
vulguis anar, et trobo sensible i silenciosa. No vull veure la massacre ni els assassins,
tampoc el descontrol. No em fan falta. Necessito tornar a olorar els racons de
la Boqueria, veure cartells publicitaris de teatre i prendrem un cafè a meitat
de la Rambla.
Estimada ciutat meva, estimada Barcelona. Et
crido i et canto, mai més et sentis sola. Allà on vagi et veuré com a casa meva
on esta el meu cor.
